Fa uns dies vaig veure al Guardian aquesta notícia que recollia una xerrada de Joe Trippi (més info) amb polítics britànics. "Pot portar al desastre: un líder dient alguna cosa ridícula en un moment distès, pensant que no hi ha premsa, i després adonant-se que una persona amb un mòbil amb càmera et pot destrossar amb el clip que fa arribar a les xarxes socials d'internet" (recordeu el cas macaco).
Trippi continua: "Abans de la televisió, el que importava era com era sentida la veu. Llavors, amb la tele importava com es veia el candidat... qualsevol pot vendre fum per la tele: tots els Joe Trippis i Alastair Campbells (assessors d'imatge i de comunicació) hem arribat a ser molt bons per assegurar-nos que el nostre home es veu de meravella en els 8 segons que sortirà a les notícies. Ara estem evolucionant cap a un mitjà en què l'autenticitat és el rei, des de com es veuen les coses fins allò que és real... S'ha d'estar 'on' les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana".
Trippi anima els partits a aprendre a utilitzar les xarxes creades pels simpatitzants més que encaixar-los en estructures de partit. "Les xarxes socials estan creant un exèrcit de Davids".
Unes reflexions interessants. La revolució Trippi aquí encara no ha arribat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
I Trippi té tota la raó. I la principal tasca dels assessors polítics haurà de ser fer veure als candidats que les coses han canviat i que avui dia, els polítics mediòcres són cada cop més visibles.
Potser quan estudiem l'abstenció haurem de posar com a variable el canvi de percepció dels polítics per part dels ciutadans...
Tens raó. Ara més que mai als candidats se'ls pot enganxar fàcilment: l'efecte macaco de l'Allen, el vídeo del Sarkozy en què alguns el titllen de no estar gaire sobri...
Publica un comentari a l'entrada