¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel·lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra immensitat;
i tota vida és camí de soledat.
És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel·lació
fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,
cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,
cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.
18 de juny de 1942
Màrius Torres
Vídeo Màrius Torres, entre l'herba i els núvols, d'Edu3.cat:
1 comentari:
Núria, gràcies per participar en l'homenatge de Màrius Torres! Ja ha crescut la família? M'han arribat campanes... :-)
Publica un comentari a l'entrada