. El blog de la Núria Masdéu: 2014

8.12.14

L'accés obert en el marc de la publicació científica

“El sistema de comunicació científica es troba en un període de transició cap a l'accés obert. Creiem que, en paraules planeres, és el canvi de sistema del “lector paga” a “l'autor paga” el qual requereix, alhora, un canvi en els processos de publicació i els models de negoci”. Així comença el bloc de conclusions i recomanacions de l'informe Finch (Accessibility, sustainability, excellence: how to expand access to research publications)  publicat el juny de 2012.


Tradicionalment, un investigador és finançat per una institució, normalment pública, i les conclusions de la seva tasca es publiquen en forma d'articles científics en les grans capçaleres del sector. L'investigador hi envia la seva proposta d'article (preprint), que és avaluada en un procés de revisió per part de persones expertes en la matèria de què tracta l'article (peer-review). Aquestes persones solen fer propostes de millora de l'article. Un cop l'investigador revisa l'article i el millora d'acord amb les indicacions rebudes, ja està enllestit per a ser publicat (versió postprint).

Aquestes grans capçaleres, però, poden tenir el contingut publicat només accessible previ pagament d'una subscripció. Per tant, la recerca feta per l'investigador només podrà ser consultada per aquells que paguen la subscripció a la publicació. Així, ens trobem que la recerca pagada per tots només és consultable per uns quants. A banda que, tenint en compte que el coneixement científic es produeix avançant sobre coneixement ja establert, en aquest sentit també es dificulta l'avenç.

Amb l'arribada d'internet i les grans infraestructures al núvol, sorgeix un nou model de publicació que vol afavorir l'accés de qualsevol persona en qualsevol lloc del món a la producció científica revisada.


L'accés obert durant els anys 2000

A principis dels 2000 es van impulsar diverses declaracions i iniciatives per incentivar l'accés obert a la publicació científica. El 2002 té lloc la Budapest Open Access Initiative. El juny de 2003, el Bethesda Statement on Open Access Publishing i l'octubre del mateix any, la Berlin Declaration on Open Access to Knowledge in the Sciences and Humanities.

El model open access té algunes modalitats:

  • gratis open access: accés lliure en línia
  • libre open access: accés lliure en línia amb alguns drets d'ús addicionals, normalment garantits per les llicències Creative Commons

El libre open access és el que correspon a la definició establerta d'open access en les declaracions esmentades més amunt.

Els investigadors tenen dues maneres de proveir l'accés obert als seus articles:

  • autoarxivant-los en repositoris oberts. L'investigador publica en qualsevol revista i després arxiva l'article en repositoris oberts de la pròpia institució, un repositori central (PubMed, per exemple), o en algun web obert. S'anomena via verda
  • publicant directament en publicacions natives obertes, amb accés obert immediat als articles. S'anomena via daurada

També existeixen les publicacions híbrides, que són publicacions de subscripció que garanteixen un accés de via daurada als articles pels quals els seus autors (o la institució que el finança) paguen una tarifa per publicar en accés obert.

Les conseqüències d'aquest nou  model també es fan notar en els índexs d'impacte de la recerca. Un cop un article és publicat en una revista científica, la voluntat del seu autor o autors, és que sigui molt citat per la comunitat. Existeixen diversos índexs de valoració d'aquest impacte, tant de la revista com de l'article. Alguns estudis indiquen que els articles publicats directament en accés obert tenen un impacte major que no pas els que es publiquen en capçaleres de subscripció.


La publicació en accés obert a casa nostra

Llegint sobre tot aquest canvi de model, em preguntava què passava a casa nostra. Vaig contactar amb l'Ignasi Labastida (Oficina de Difusió del Coneixement de la Universitat de Barcelona) i vam parlar parlar per telèfon un divendres de fa poc. Segons em comentava, en la darrera època, s'ha consolidat el coneixement de què és l'accés obert i de com implementar-lo. Però potser “es parla més d'estratègies que de l'objectiu”.

Com a la resta d'universitats catalanes, la UB disposa d'un dipòsit institucional que conté en format digital les publicacions en accés obert derivades de l'activitat docent, investigadora i institucional del professorat i d'altres membres de la comunitat universitària (treballs de fi d'estudis, màsters i postgraus, publicacions en accés obert derivades de l'activitat investigadora, documents docents, documents audiovisuals, etc). Aquests repositoris institucionals vetllen per donar la màxima visibilitat als documents que contenen mitjançant protocols d'interoperabilitat que permeten oferir-se conjuntament amb d'altres repositoris internacionals i solen utilitzar estàndards de codi obert. A Catalunya, el Recercat, Dipòsit de la Recerca a Catalunya, indexa més de 70.000 documents de les universitats i centres d'investigació del país.

Segons comenta Labastida, dels registres d'articles que consten a la base de dades de la UB, el percentatge en el repositori és, l'any 2014, el 7,7%. El 2013 va ser del 8,15% i el 2012, el 7,53%.

Afegia que en una enquesta recent feta entre investigadors de les universitats públiques catalanes (Comportament informatiu del professorat de les universitats catalanes, a càrrec d'Ángel Borrego), una queixa constatada era la dificultat per accedir als últims resultats d'investigació mundial per les retallades en les subscripcions a les revistes científiques.

La publicació en accés obert, en aquesta conjuntura, sembla que podria guanyar suport i augmentar en la producció científica catalana. Segons l'enquesta,no obstant, a l'hora de triar la revista on publicar un article, l'element al qual s'atorga major importància és el factor d'impacte (el 78% el valoren amb una puntuació de 5 ó 6 en una escala d’1 a 6, on 1 és “sense importància” i 6 “molt important”), seguit de la cobertura temàtica (73%), el rigor en l’avaluació dels manuscrits (67%), o la difusió de la revista (63%). A l’extrem oposat, només una quarta part dels professors (25%) atorguen aquest mateix nivell d'importància al fet que la revista es publiqui en accés obert.

En qualsevol cas, Labastida afirma que han estat les decisions polítiques que han fet canviar el panorama. Sense anar més lluny, la Ley de la Ciencia, la Tecnología y la Innovación de juny de 2011 estableix que l'activitat investigadora del personal de recerca finançada majoritàriament amb fons dels pressupostos generals de l'Estat s'ha de publicar en accés obert i es recomana que es faci en repositoris. La Comissió Europea també ha impulsat la iniciativa OpenAIRE per tal que els beneficiaris de les subvencions del programa marc FP 7 dipositin en repositoris d'accés obert els articles de recerca revisats. A la UB, per exemple, del 2010 al 2013 han destinat 72.902 euros en ajudes a la publicació en accés obert.

El nou programa marc Horitzó 2020 obliga que es posi com a mínim una còpia de l'article en obert. En els propers anys, doncs, sembla que els índexs d'aquest tipus de publicació haurien d'augmentar.

En aquest sentit, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC – Barcelona Tech) va aprovar el 2 d'octubre passat l'assignació de punts PAR (Punts d'Activitat de Recerca) únicament per publicacions en accés obert, per avançar en la política institucional d'accés obert de la UPC.


Capdavanters en l'accés obert

El país més avançat d'Europa, en aquest tipus de publicació, és Holanda. El govern treballa perquè el 2018 el 60% de les publicacions es facin en règim d'accés obert i dos anys més tard, el 2020, en siguin el 100%. Es treballa en clau de país per arribar a acords amb els principals grups editorials, tot negociant les subscripcions a les revistes en bloc condicionant els editors a prendre mesures serioses que s'encaminin cap a l'accés obert.

Així, el 20 de novembre passat el grup Springer i el conjunt d'universitats holandeses feien públic un acord que ajudarà cap a la transició a la publicació en obert. Segons el president de la Universitat de Tilburg i negociador en cap de l'Associació d'Universitats d'Holanda (VSNU, en les sigles en holandès), “significa que els científics a Holanda podran publicar en format d'accés obert en les revistes d'Springer tot mantenint els privilegis de lectura d'aquestes revistes”.

Per contra, pocs dies abans, el dia 4 de novembre, es feia pública la fallida de les negociacions amb el grup editorial Elsevier. Recomano llegir el post Let Elsevier Go: The potential savings from cancelling journal subscriptions would cover the Open Access transition, de Cameron Neylon. S'hi fa un interessant estudi econòmic de la situació.

El Regne Unit també treballa per augmentar els repositoris d'accés obert i la seva qualitat. Així, aquest mes de març passat el Higher Education Funding Council for England, l'Scottish Funding Council, el Higher Education Funding Council for Wales i el Department for Employment and Learning van anunciar que a partir de l'any 2016 seria obligatori publicar tots els articles de la recerca que aquests organismes financessin al Research Excellence Framework (REF), un sistema per assegurar la qualitat de la recerca, disponible en accés obert.

D'altra banda, el 2 de desembre el grup Nature feia públic que tots els articles publicats des del 1869 s'alliberarien per a ser llegits online però no impresos ni descarregats.

L'accés obert, també en les dades

El programa Horitzó 2020, però, no només crea mesures concretes i fixa l'obligatorietat de l'accés obert en la publicació sinó també en les dades de recerca generades com a resultat de treballs finançats amb fons públics europeus.

Precisament, l'octubre passat Nature publicava una nova política per la qual, quan el codi és bàsic per arribar a les conclusions de l'article científic, és obligatori presentar un document descriptiu de la seva disponibilitat i les restriccions d'accés. Els editors avaluaran aspectes pràctics que puguin sorgir en la compartició del codi i es reserven el dret de declinar un article científic si codi important no està disponible. També es reservarà un espai als articles on informar sobre el codi. El comunicat també indica que Nature treballarà amb comunitats individuals per establir pautes de pràctica i possiblement normes més detallades.

El CERN, per altra banda, fa pocs dies que ha obert totes les dades dels experiments que es porten a terme a l'LHC (gran col·lisionador d'hadrons). Les dades es distribueixen sota llicència CC0 i es poden visualitzar i analitzar amb les pròpies eines especialitzades del mateix CERN.


Justament, indica Labastida, “les dades són el gran repte: entendre'n la importància i la seva preservació”. En l'enquesta esmentada més amunt es va constatar que la majoria dels enquestats, el 82%, guarda les dades generades en el curs de la recerca al seu ordinador. No arriba a un 10% els professors que afirmen que les dades són preservades per la revista on publiquen els resultats o en un repositori institucional.

30.10.14

Dones de ciència i dones inventores

El Martí Cabré em fa arribar aquest fil de debat en el BoardGameGeek, la xarxa social sobre jocs més gran del món. Els creadors d'un nou joc, l'Steampunk Rally (uns autos-locos de màquines fetes per inventors bojos que són caricatures dels reals) demanen la col·laboració dels usuaris. Els demanen que proposin noms d'inventores perquè, en la seva campanya de micromecenatge al Kickstarter, per cada tram aconseguit, se n'hi 'afegirà una.

Surten una bona colla de dones inventores:

  • Margaret E Knight: va inventar una màquina plegadora de bosses de paper el 1868. Va haver de portar als tribunals el qui va espiar la seva feina i va obtenir la patent abans. Margaret E Knight va guanyar el cas i, a banda d'aquesta, va obtenir 86 patents més al llarg de la seva vida. Per exemple, en veure un accident en una fàbrica tèxtil quan tenia dotze anys, va inventar un dispositiu que aturava la màquina en cas que alguna cosa hi quedés atrapada. Essent adolescent, ja s'utilitzava a les fàbriques.


  • Hedy Lamarr: va registrar la patent d'un sistema de codificació de transmissions anomenat espectre eixamplat

  • Josephine Garis Cochrane: va idear i construir el primer rentaplats funcional. Era una dona rica que feia moltes festes. No és que ella hagués de rentar plats, ja que tenia minyones, però volia una màquina que rentés plats sense esquerdar-los ni escantonar-los. Va crear la 'Cochrane Dishwasher'. Les seves amistats van quedar impressionades i n'hi van demanar. Els hotels i restaurants d'Illinois també n'hi demanaven i va acabar produint-los sota la marca Garis-Cochran Manufacturing Company, que va acabar sent part de la KitchenAid, que va acabar sent part de la Whirlpool.

  • Lise Meitner: co-descobridora de la fissió nuclear juntament amb Otto Hahn i Fritz Strassmann. Ells dos van rebre el Premi Nobel però ella, no. A banda d'això, l'element 109 de la taula periòdica porta el seu nom: Meitneri.

  • Emmy Noether: estableix un resultat bàsic en física matemàtica, el teorema de Noether, que relaciona simetries i magnituds conservades en un sistema físic, resultat que és aplaudit fervorosament per Albert Einstein. Participa en la creació de l'àlgebra moderna, sobretot les estructures d'anells i d'ideals. Treballa especialment en la teoria d'invariants i en àlgebres no commutatives. Durant algun temps ensenya de manera oficiosa en no poder exercir de professora, se li concedeix un permís de docència i és anomenada professora sense càtedra (i sense sou) i ha de viure d'una petita herència i s'ha de retirar el 1933 en ser jueva i refugiar-se als EUA.

  • Elizabeth Magie: creadora del joc Monopoly, tal com es va descobrir l'any 2004. 


  • Hertha Ayrton: primera dona a presentar un paper a l'Institution of Electrical Engineers i també va ser-ne el primer membre femení. Va registrar 26 patents que van des de làmpades d'arc a elèctrodes o propulsió de l'aire.

  • Joan Clarke: l'única dona que treballava en l'equip del barracó 8 de Bletchley Park que va inventar l'ordinador amb Alan Turing.

  • Alice Parker: afroamericana de New Jersey que va inventar la calefacció central.
    L'usuari que aporta aquesta inventora (que també és un dels creadors del joc), diu sobre ella:
    "Aporto el seu nom no només perquè trobar una dona inventora negra en aquesta època (1919) és com trobar un unicorn, sinó també perquè sembla que ha estat no reconeguda criminalment per la història. Ens ha aportat una cosa que probablement ha salvat innombrables vides i la wikipedia no té ni una entrada per ella, només una compositora amb el mateix nom i alguna víctima dels judicis de Salem (perquè ser executada per bruixeria és aparentment més important que la universal calefacció central). Quina vergonya, internet!"

  • Mary Anning: paleontòloga. Els seus descobriments van contribuir a explicar l'extinció de les espècies.

29.10.14

Ciència feta a Terrassa: entendre el llenguatge del làser

El Campus de la UPC a Terrassa aplega més de 400 investigadors en gairebé una quarantena de grups de recerca. Aquesta activitat de recerca i innovació va facturar 10 milions d'euros el darrere exercici, consolidant un 15% de creixement anual sostingut en els darrers 10 anys. Al Campus també hi treballen 8 empreses spin-off, amb patents pròpies, que facturen anualment 8 milions d'euros.

L'activitat investigadora gira al voltant de l'enginyeria industrial, l'energia, l'enginyeria òptica i fotònica, l'enginyeria aeronàutica, la tecnologia de la visió, la bioenginyeria, els nous tèxtils i materials d'altes prestacions, el medi ambient i la sostenibilitat i les ciències aplicades.

Tot plegat, en el marc del Vallès Occidental, un dels principals motors econòmics de Catalunya (aporta el 17% del PIB) i una de les àrees amb més concentració industrial. Així, dels més de 120 projectes d'R+D+i dels darrers cinc anys, el 60% han estat realitzats amb empreses i s'han creat 22 empreses de base tecnològica.

Fa pocs dies, un equip d'investigadors del Departament de Física i Enginyeria Nuclear de la UPC a Terrassa va aconseguir publicar a Nature 'Unveiling the complex organization of recurrent patterns inspiking dynamical systems'. He pogut parlar-ne amb un dels investigadors, l'Andrés Aragoneses, professor de física, que manté una intensa activitat divulgadora de la ciència a Terrassa.


- Enhorabona per la publicació a Nature. Ens podries fer cinc cèntims de la vostra descoberta? Es tracta d'investigació bàsica? A nivell pràctic, en què es podria traduir?

Gràcies. Hem estudiat el comportament complex d'un làser, que apareix quan la seva llum és enviada a un mirall, rebota i torna a entrar al làser. Això pertorba el làser i fa que deixi de ser estable i tingui un comportament no predictible: la seva intensitat presenta caigudes sobtades i aleatòries.


Aquestes caigudes són molt similars a les descàrregues elèctriques de les neurones. Hem traduït les seqüències de caigudes en un diccionari i estudiat el llenguatge del làser. Hem trobat una estructura no aleatòria en el llenguatge del làser, que podem controlar amb els paràmetres del làser: intensitat del corrent d'alimentació, modulació del corrent, temperatura...

Hem aplicat un model matemàtic molt senzill que resulta que descriu molt bé aquest llenguatge, en condicions diferents. Aquest model s'havia utilitzat prèviament per a descriure el comportament de neurones de determinats peixos. Aquest paral·lelisme suggereix la possibilitat de construir 'neurones òptiques' amb làsers i miralls que permetrien simular el comportament de les neurones per entendre-les millor, així com utilitzar-les en computació ja que, a fi de comptes, el que fan les neurones és computar informació.




Andrés Aragoneses
- Se t'obren noves perspectives laborals. Ens ho podries explicar una mica millor? On marxes? Què investigaràs?

Ara marxo a la Duke University, a Carolina del Nord (EUA). Treballaré en Quantum Key Distribution, és a dir, enviament de claus quàntiques en criptografia quàntica. La idea és aprofitar les propietats quàntiques de la llum per a crear fotons entrellaçats (fotons que comparteixen certes propietats) per enviar claus per a encriptar / desencriptar missatges, amb total garantia de seguretat.

Es tracta d'un camp molt actiu i atractiu d'investigació. Això permetrà, a curt termini, tenir comunicacions 100% segures (en teoria) i, a llarg termini, ordinadors quàntics, moltíssim més ràpids i segurs que els actuals.


- T'has dedicat intensament a la divulgació científica, els darrers anys, amb col·laboracions amb NewT, el diari de Terrassa i a la Ràdio Municipal de Terrassa. Com veus la ciència generada a Terrassa? És escassa? Se la dóna a conèixer prou? Què creus que es podria millorar a nivell de ciutat quant a ciència i divulgació científica?

Terrassa és una ciutat universitària i científica, té l'UPC, el Museu de la Ciència i la Tècnica (mNACTEC), l'Agrupació Astronòmica, l'Associació Planeta da Vinci i un departament d'Universitat i Societat del Coneixement de l'Ajuntament, que entre tots van fent difusió del coneixement científic. És una ciutat amb tradició científico-tècnica i es van realitzant activitats de divulgació. Hi ha un públic fidel i molt interessat, que a poc a poc va creixent. La societat agraeix que se la informi de manera senzilla dels progressos de la ciència. Un exemple clar són les jornades, com la que se celebra al mNACTEC del 15 de novembre, en què es concentren en un matí de dissabte, diversos temes i s'apropen de manera senzilla però rigorosa alhora. Aquestes jornades estan consolidades i són un èxit de participació.

És a escales majors, a Catalunya o Espanya, on la cobertura de la ciència és proporcionalment inferior a la de Terrassa. Aquestes jornades, sense anar més lluny, on es donen cita més de 200 persones de tot Catalunya durant un matí de dissabte, no tenen eco mediàtic fora de Terrassa, com si la ciència no interessés o com si fos alguna cosa habitual en la geografia de l'Estat. Sí que interessa la ciència a la societat en general, però molts mitjans de comunicació no ho veuen rellevant.


Falta acabar que qualli la idea que la ciència no només és fonamental en el nostre dia a dia (pantalles tàctils, TVs de LEDS, ressonàncies magnètiques, GPS...) sinó que és comprensible i assequible. Jo crec que la societat té l'obligació d'estar informada de ciència i les institucions, l'obligació de comunicar la ciència, igual que si de política o geografia es tractés. Però encara molta gent ho veu com aliè i complicat que no li afecta ni interessa. Crec que el problema està en no haver sabut mostrar la cara amable de la ciència, la cara quotidiana i familiar. A Terrassa es fan força activitats de divulgació, però cal continuar i augmentar-les. A poc a poc es va millorant.


En aquest vídeo podeu veure una entrevista a Aragoneses, en què explica de manera molt didàctica la recerca que ha dut a terme:

Accediu a la descripció del vídeo (obriu l'enllaç en una finestra nova)

----
Més informació sobre:
- Criptografia quàntica
- Ordinadors quàntics
- 2015: any internacional de la llum i la fotònica
- Notícia al blog ÉsTech de la UPC Terrassa
- Notícia 'Neurones òptiques a 'enclau UPC'

28.10.14

Quin ús fan de les xarxes socials els qui es dediquen a recerca i ciència?

La revista Nature publicava ja fa uns dies un article molt interessant sobre l'ús que fan de les xarxes socials els qui fan recerca científica. Aquest article es basa en les més de 3.500 respostes de 95 països diferents rebudes d'una enquesta enviada a desenes de milers d'investigadors el mes de maig passat. L'enquesta s'interessava per l'ús que fan de les xarxes socials i altres webs i serveis.



Els resultats palesen que també en el camp científic es produeix un gir en els hàbits comunicatius. Per exemple, existeix la xarxa social especialitzada per a investigadors ResearchGate, coneguda per més del 88% dels científics i enginyers que van respondre l'enquesta, amb poca diferència entre països. És més visitada que Facebook i LinkedIn. Nature recull un testimoni de la directora dels Friday Harbor Laboratories de la Universitat de Washington, Billie Swalla, que afirma que a ResearchGate hi troba més fàcilment els darrers papers rellevants que no pas en revistes especialitzades.

ResearchGate va néixer fa sis anys de la mà d'Ijad Madisch (metge i viròleg), juntament amb dos amics més. S'hi poden crear perfils personals, compartir-hi papers, fer un seguiment de les visualitzacions i intercanviar opinions. Compta amb més de 4,5 milions de subscriptors i n'arriben 10.000 més de nous cada dia, segons Madisch. L'empresa té 120 treballadors i el juny passat anunciava que havia assegurat 35 milions de dòlars d'inversió.

ResearchGate també té competidores: Academia.edu, amb 11 milions de perfils registrats i Mendeley, amb 3,1 milions de membres. Academia.edu, a diferència de la resta, és oberta de subscripció.

Un dels aspectes que aixeca crítiques és l'accés obert als papers científics. A finals de 2013 Elsevier va enviar tres mil avisos a llocs com Academia.edu sota l'empara de l'US Digital Millennium Copyright Act (DMCA), demanant la retirada dels papers dels quals posseïa el copyright. Academia.edu va fer arribar l'avís als seus usuaris, que van posar el crit el cel. Un investigador que va rebre l'avís i que no vol ser esmentat, va explicar a Nature: "Gairebé no conec cap científic que no violi les lleis de copyright. Volem sota el radar i esperem que els editors no se n'adonin".

Segons aquesta informació de Nature, aquesta qüestió també incumbeix els repositoris universitaris (a qui Elsevier també va enviar avisos l'any passat). "Tot plegat és part d'una batalla més gran en què els acadèmics volen compartir els seus papers lliurement online mentre que els editors volen mantenir-ne el contingut darrere murs de pagament i monetitzar-lo", afirma el director d'Academia.edu, Richard Price.

I no només això sinó que aquestes xarxes socials també actuen en un altre dels processos cabdals de la publicació científica, la revisió: el març d'aquest any, ResearchGate va llançar l'OpenReview, que anima els usuaris a publicar crítiques en profunditat de les publicacions existents. A mitjans d'agost ja s'hi havien publicat més de deu mil crítiques. Price afirma que Academia.edu també llançarà un peer-review postpublicació. "Hem de construir un sistemes de filtratge millors per explicar en quina investigació es pot confiar", diu.

Veig en un dels comentaris de l'article, que amb les dades ofertes per Nature, s'ha creat una visualització d'aquestes dades.

13.8.14

Curs en línia de data journalism

Aquests darrers mesos he cursat el meu primer curs MOOC (Massive Online Open Course). Es titulava Doing journalism with data: first steps, skills and tools i l’oferia l’European Journalism Centre. Ha estat molt interessant! Era sobre periodisme de dades.

El curs estava estructurat en cinc mòduls diferents, cada un dels quals amb quatre temes diferents:
  1. Periodisme de dades a la redacció
  2. Trobar dades per donar suport a notícies
  3. Trobar ides de notícies amb anàlisi de dades
  4. Fer front a dades desordenades
  5. Explicar notícies visualment
Cada un d’aquests mòduls el liderava un professor diferent, tots ells excel·lents. Professionals reconeguts en el camp del periodisme de dades: Simon Rogers, Paul Bradshaw, Steve Doig, Nicolas Kayser-Bril i Alberto Cairo.

En cada un dels temes teníem a disposició un vídeo del professor explicant la lliçó, un test online i havíem de fer una aportació al fòrum de discussió. Al final de tots els mòduls havíem de passar un test i, si s’aconseguia el 70% de les respostes positives, s'obtenia el títol. 

L’experiència ha estat molt bona. He pogut compaginar-ho amb la vida laboral i familiar, he pogut formar-me una idea força aproximada de què és el periodisme de dades, eines a utilitzar, idees periodístiques, bones i males pràctiques, etc. 

I no només això, la tecnologia permet tot això i també que una persona qualsevol pugui tenir a l’abast un coneixement i uns professionals de gran valor i reconeixement. M’ho he passat pipa!

Això sí: l’anglès, mandatori. Tot i que els vídeos es podien visualitzar amb subtítols, tota la comunicació ha estat en anglès. Entre això i la meva feina actual al departament de comunicació del Barcelona Supercomputing Center, veig i visc que l’anglès és essencial avui en dia per a progressar. Val la pena mirar les sèries i pel·lícules en versió original i posar els dibuixos als fills en anglès. Hem de millorar encara en aquest aspecte.

7.8.14

El paper de la Xina en el camp de la supercomputació i la recerca científiques

Cada mig any es dóna a conèixer una actualizació de la llista TOP500 de la supercomputació. Es tracta d’un rànquing dels primers 500 supercomputadors del món, llistats per rendiment (LINPACK). La darrera actualització va tenir lloc aquest mes de juny passat, coincidint amb la conferència europea de supercomputació (ISC14). Per tercera vegada consecutiva, el primer supercomputador és el Tianhe-2, de la Xina, amb gairebé 34 petaflops.

La presència de la Xina en el món de la supercomputació ha crescut molt ràpidament els últims anys. El juny de 2008 representava el 2,4% de quota per Estats i l’1,2% de quota per rendiment. El juny de 2013, només cinc anys després, suposa una quota del 13,2% per Estats i el 21,2% per rendiment. En aquests moments, la Xina té una quota del 15,2% del total de la supercomputació (amb 76 sistemes), per darrere dels EUA (46,4% o 232 sistemes).


Els entesos diuen, però, que la Xina té dos problemes força grans: que inverteix massa en hardware i poc en software i que els costos operacionals se li disparen. Només per al Tianhe-2 gasta entre 65.000 i 100.000 dòlars diaris (!!!!) d’electricitat.


La màquina s’ha dedicat a projectes de disseny de ferrocarrils i línies de ferrocarrils, a l’astrofísica i a la genètica, al 34% de la seva capacitat. Ara bé, com que des de la institució que el gestiona no es dóna suport en software, els usuaris s’han vist forçats a escriure els programes ells mateixos. Estem parlant que el Tianhe-2 té més de 3 milions de cores.

Crear aplicacions per córrer en paral•lel sobre ingents quantitats de cores no és gens fàcil. Ara fa poques setmanes era notícia que el codi Alya, creat al Barcelona Supercomputing Center, s’havia escalat amb èxit fins als 100.000 cores, al supercomputador Blue Waters, situat al National Center for Supercomputing Applications de la Universitat d’Illinois a Urbana-Champaign (EUA).

Ara per ara, el rendiment dels supercomputadors es mesura en l’escala dels petaflops, és a dir, 1015 operacions de coma flotant per segon. El MareNostrum, ubicat al Barcelona Supercomputing Center, pot arribar a fer mil cent bilions d’operacions per segon (té un rendiment pic d’1,1 petaflops). Ocupa la posició 41 del llistat TOP500 (juny 2014).

Les previsions sembla que indiquen que en uns sis anys es podria arribar a l’exascala (1018 operacions de coma flotant per segon) però cal resoldre, abans, alguns obstacles, com el de l’eficiència energètica. [Per cert, no tothom el veu clar, aquest horitzó del 2020 per arribar a l’exascala. El director del Lawrence Berkeley National Laboratory al NERSC (National Energy Research Scientific Computing Center), ha apostat 20.000 dòlars de la seva butxaca personal que no tindrem sistemes d’exascala el 2020.]

No tota l’energia que gasta un supercomputador el gasta als cores. En els sistemes actuals, els processadors necessiten un gran volum d’energia, sovint un 40% o més. L’energia restant s’utilitza per a l’activació de les memòries, la xarxa d’interconnexió i el sistema d’emmagatzematge. Una part important es desaprofita en el subministre elèctric i en la refrigeració, que impedeix un rendiment òptim. Així ho explicava Àlex Ramírez, coordinador fins fa uns dies del projecte Mont-Blanc. Es tracta d’un projecte europeu que vol produir un nou tipus d’arquitectura computacional capaç de sentar les bases globals dels estàndards en l’àmbit de la supercomputació. Aquest nou sistema consumiria de 15 a 30 vegades menys d’energia, gràcies a l’ús de tecnologies àmpliament utilitzades en dispositius mòbils.

El novembre de l’any passat 2013, el projecte anunciava que les seves targetes computacionals (compute cards) tenien un rendiment 3,5 més gran pel 50% del consum energètic que les plataformes prèvies basades en ARM. Pels entesos en arquitectura computacional: http://montblanc-project.eu/press-corner/news/first-mont-blanc-compute-cards-35-times-higher-performance-half-energy

La Unió Europea finança amb 74 milions d’euros fins a 6 projectes diferents específicament centrats en l’exascala: Mont-Blanc, Cresta, Deep, Epigram, Exa2CT i Numexas. Mantenen reunions periòdiques conjuntes i participen en sessions conjuntes en conferències i reunions formatives.

Un dels centres de supercomputació més grans del món, el Lawrence Livermore (EUA) compta amb sis mil treballadors i un finançament d’1,5 mil milions de dòlars l’any passat, la majoria del govern. I sembla que cada vegada reben més finançament privat. Les possibilitats de la supercomputació en la indústria són molt grans. Com a anècdota, les patates Pringles van ser dissenyades a través de la supercomputació, per evitar que, en la línia de producció, saltessin i caiguessin a terra.

La Xina no només aposta per la supercomputació, sembla que també vol posicionar-se en la física de partícules amb un nou col•lisionador, que podria estar en marxa el 2028 i que tindria 52 quilòmetres (el del CERN en té 27). Aquest nou col•lisionador seria tant d’electrons com de positrons.

I no acaba aquí l’expansió xinesa en recerca i investigació científiques. El juny de 2014, Huawei va anunciar que havia ajudat a establir 18 Joint Innovation Centres a Europa des de la primera iniciativa amb Vodafone l’any 2006. També ha anunciat el desenvolupament de 125 milions de lliures esterlines en el seu centre de recerca i desenvolupament a Bristol. Així mateix, llegeixo al blog Eureka! que l’anuari estadístic de l’Organització Mundial de la Propietat Intel•lectual (WIPO) corresponent a l’any 2012 situa la Xina en primer lloc en els quatre tipus de registres de la propietat intel•lectual que gestiona: patents, models d’utilitat, marques registrades i disseny industrial.

Justament, el juny passat a l’ISC14, a la fira internacional de supercomputació que té lloc a Europa, l’empresa xinesa Inspur llançava un ambiciós programa d’expansió anomenat ‘I2I’ (‘IBM to Inspur’), que té per objectiu substituir IBM com a proveïdor de servidors i supercomputadors basats en l’arquitectura estàndard de xips processadors x86.



20.5.14

Què els porta a fer recerca?

Estant al Barcelona Supercomputing Center he tingut l'oportunitat de col·laborar en l'elaboració d'aquest vídeo que trobareu més avall, i que hem titulat Posem cara a la supercomputació. Diversos investigadors del Centre expliquen què els ha portat a fer recerca, què volien ser de petits, què els agradaria aportar a la ciència i per què creuen que un jove podria dedicar-s'hi.


25.2.14

Què és la supercomputació i en què ajuda en la recerca científica

Des de fa unes setmanes treballo a l'oficina de comunicació del Barcelona Supercomputing Center (BSC), on hi ha el MareNostrum, el supercomputador més potent de l'Estat i un dels més potents d'Europa.

Al llarg d'aquests dies he pogut aprendre i començar a entendre què és la supercomputació i el seu ús en recerca i investigació. Al BSC hi ha diversos departaments on es fa recerca: ciències de la vida, ciències de la Terra i ciència computacional. També hi ha un gran departament d'aplicacions computacionals en enginyeria i ciència.

Més de 350 investigadors fan recerca en els models de previsió climàtica i els models de qualitat de l'aire (a principis de desembre van publicar l'aplicació Caliope -iTunes, Google Play-, que permet visualitzar el pronòstic de la qualitat de l'aire a l'Estat per a l'hora següent a la consulta, a més dels mapes de concentració per a les properes 12 hores, dels principals contaminants atmosfèrics sobre la península). Es fa recerca, també, en bioinformàtica per avançar, així, cap a la medicina personalitzada, i també es vol influir en la manera en què els propers ordinadors i superordinadors seran construïts, programats i utilitzats. Així, per exemple, el projecte Mont-Blanc busca donar solució d'eficiència energètica per a la nova generació de supercomputadors, la que ha d'atènyer l'exascala, és a dir, almenys un exaflop (1018 operacions de coma flotant per segon). Amb l'actualització del MareNostrum el 2013, registra una velocitat punta d'1,1 petaflops (1 petaflop són 1015 operacions de coma flotant per segon).


Projectes europeus
Al BSC també s'hi fa una gran tasca relacionada amb projectes europeus d'investigació. Mont-Blanc n'és un exemple, però també d'altres: ParaDIME, PROXIMA, P-SOCRATES, RenewIT, per esmentar-ne només uns quants. És interessant de conèixer la tasca de divulgació d'aquests projectes. Una tasca que inclou no només el que periodísticament entenem per divulgació (notes de premsa, contacte amb mitjans, etc) sinó també una gran part de tallers de formació, participació en congressos i fires, seminaris, etc.

Tot plegat, just en el moment que neix Horizon2020, el nou programa marc de la UE per a la innovació i la recerca, amb un pressupost de vuitanta mil milions d'euros per al període 2014-2020, el major pressupost mai destinat a aquest programa marc.

Horizon2020 compta amb tres grans àrees d'inversió:

  • Ciència excel·lent (ERC sigles per a European Research Council; FET per a Future and Emerging Technologies; Marie Sklodowska-Curie Actions; ERI per a European Research Infrastructures)
     
  • Lideratge industrial (lideratge en tecnologies d'assistència o suport i industrials; accés a finançament de risc; innovació en petites i mitjanes empreses)
     
  • Reptes socials (salut, canvi demogràfic i benestar; seguretat alimentària, agricultura i silvicultura sostenibles, recerca marina, marítima i d'aigua terrestre i bioeconomia; energia eficient, segura i neta; transport intel·ligent, verd i integrat; acció climàtica, medi ambient; Europa davant un món canviant: societats inclusives, innovadores i reflexives; societats segures: protecció de la llibertat i la seguretat d'Europa i la seva ciutadania)

Outreach
Precisament, en el marc d'Horizon2020, la Comissió Europea vol re-impulsar les accions d'outreach dels centres d'investigació i centres científics. Entenem per outreach les activitats que donen a conèixer la investigació que es realitza al centre, atansant-les al públic general, així com les activitats que ajuden a fomentar les vocacions científiques en els joves estudiants, amb un èmfasi especial posat en les noies.

Al BSC es pot visitar el MareNostrum, tant en visites concertades com en la jornada de portes obertes que té lloc un cop l'any. El MareNostrum és un dels superordinadors més bonics del món, en estar situar a l'interior de la capella de la Torre Girona del Campus Nord, a Barcelona.

De mentre, si ho voleu, podeu gaudir d'aquest impressionant vídeo sobre supercomputació i ciència: